Neix "la revolta de les panderoles" contra el govern dictatorial de l'Índia
Us he traduït un article de la Arundathi Roy al The Wire del 22 de juliol 2026
Democràcia de les panderoles: desarmades però perilloses
Es pot enganyar tota la gent tot el temps? Es pot arrossegar un país amb una població de mil cinc cents milions com un cadàver per sempre? No es pot. Les panderoles estan al carrer per tot arreu.
Per primera vegada en anys, se sent meravellós ser indi. Quan l’esperança semblava perduda, van arribar. Jóvens panderoles s'enfilen sota la pluja. La descendència de la unió profana entre un jutge i una broma.
Tots coneixem la història, però torne a explicar-la, per si de cas. En resposta a un comentari arrogant i despectiu del president del tribunal superior de justícia de l'Índia, Surya Kant, que va etzibar "Panderoles!" a joves indis sense ocupació. Abhijeet Dipke, un estudiant que viu a Boston, va publicar un comentari a Instagram: “Què passa si totes les paneroles s'ajunten?” Milions de persones van respondre. I així va néixer el Cockroach Janta Party (Partit del Poble -o de la gent- Panderola, fent servir la paula anglesa cockroach i no pas l'hindi tilchatta). Dipke es va convertir en el flautista d'Hamelín de les panderoles. La seua primera demanda va ser la renúncia de Dharmendra Pradhan, el ministre d'Educació que s'asseu amb força al damunt d'un ministeri corrupte i podrit en virtut del qual es filtren regularment els documents d'exàmens públics. S'estima que 152 des del 2014, segons els partits de l'oposició. Aquestes filtracions han devastat la vida de milions de joves que van passar anys preparant-se per a aquests exàmens a funcionari públic, alguns dels pares-mares dels quals han hagut de vendre terrenys o habitatges per mantenir els estudis dels seus fills i pagar la taxa pel dret a presentar-se a aquests exàmens. Una nova forma d'extorsió legal. Després de la recent filtració de les preguntes abans de l'examen National Eligibility cum Entrance Test (NEET), 12 estudiants angoixats i destrossats es van suïcidar.
 |
| Abhijeet Dipke a la protesta al Jantar Mantar del Cockroach Janta Party |
Malgrat el nomenament ràpid i gairebé clandestí d'un nou cap de policia dies abans de la marxa, i malgrat els xiuxiueigs preocupats sobre la terrible competència del nostre aterridor ministre de l'Interior de la Unió, tant la policia com el ministeri de l'Interior van calcular completament malament l'escala del tsunami que va engolir Delhi el 20 de juliol. Ho van provar tot. Van bloquejar autobusos i carreteres i estacions de metro. No va ajudar. Van intentar bloquejar Internet. Però les joves panderoles – criatures d'Internet – d'alguna manera van subvertir aquest esforç amb un diluvi de memes i vídeos que et van fer riure i plorar alhora. A Delhi, de tots els llocs del món, les dones joves que formaven part de la protesta van dir que se sentien segures entre la multitud. – encara que alguns es van queixar de ser grapejades per la policia. Vam veure musulmans, hindús, cristians, sikhs, budistes, persones que pertanyien a cada casta i classe que s'ajuntaven, ajudant-se mútuament, protegint-se mútuament mentre s'enfrontaven a la policia. En lloc de donar-nos una conferència, o fer-nos grans discursos, ens mostraren, es manifestaren per nosaltres, l'altra Índia possible, la bella Índia dels nostres somnis.
Per fer front a aquest perill, la policia va soldar les seues barricades de metall groc i va portar els seus accessoris provats contra el poble: camions plens de pedres i vehicles pre-danyats amb l'esperança que poguessen enganyar-nos i fer semblar que els joves s'havien tornat violents i la policia actuava en defensa pròpia. Van portar un exèrcit de col·legues de paisà armats amb porres i maces. Per preparar-se per a l'acció, la Força d'Acció Ràpida (RAF) va retirar les seues etiquetes d'identitat dels seus uniformes. Els fidels canals de televisió del règim es van alinear, preparats per informar de les mentides. (Alguns prememeren el gallet abans de temps i van començar a informar coses que encara no havien passat. Les notícies a l'Índia solen tractar sobre el futur, no el present.) Res no va funcionar. La policia i la RAF van fer girar els seus lathis (porres llargues per apallissar) de manera salvatge, van trencar el cap de xiquets i fracturar extremitats. Van disparar gasos lacrimògens. Però els joves van continuar marxant. Directe cap al parlament. Just a on van dir que anirien. A mesura que s'acostaven, les forces de seguretat van prendre posició, els seus AK47 apuntaven als estudiants desarmats. Tot i així, les panderoles continuaren marxant. I mentre marxaven, van despullar les restes del guant de vellut que emmascara el puny de ferro del govern i van exposar el règim actual del que és i sempre ha estat. Un puny de ferro feixista. Una confederació de bèsties sense capacitat per entendre la història i la diversitat del país que governa. Persones que només saben odiar, però no tenen ni idea de com estimar. O pensar.
A mesura que s'acostaven les i els manifestants, el nostre valent i perdonavides primer ministre va ser traslladat a un lloc segur. Als membres del Parlament se'ls va impedir abandonar el nou edifici brillant de Samvidhan Sansad, el propòsit del qual sembla ser soscavar la Constitució diàriament.
Al vespre, la policia havia trencat l'escenari principal del lloc de la protesta. De nit, la gent l'havia recuperat una vegada més. Quan la policia es golpejar els nens. Wah Modi ji! Wah! (bravo, estimat president! Visca!)
És una ximpleria esperar que d’això en surta un canvi polític important. Però descartar-ho com un moment embriagador seria obtús. No és d'estranyar que els cables i els canals de televisió en directe s'estan cremant amb xafarderies i insinuacions i teories de conspiració sobre el finançament estranger i els complots de la CIA. Parlant com un orgullós andolanjeevi (com el president Modi anomena per menysprear gent com jo) [andolan és moviment social, andolanjeevi en altres països seria zurdo, rojo, podemita...], confesso que quan tot va començar, jo també era cautelosa. Em preocupava que anéssim cap a un altre moment d'Anna Hazare –l'anomenat Aam Admi, moviment popular de la "gent corrent" anticorrupció del 2011 – que, independentment de les seues primeres intencions, finalment ens va donar tres termes de ser governats per un partit polític, el BJP (els dels assassins de Gandhi), que ha destruït totes les institucions d'aquest país, un que no veu cap separació entre si com a partit polític i el govern de l'Índia, un que no respecta ni el país ni els seus ciutadans, i que ens ha avergonyit internacionalment i ha posat l'Índia de genolls.
Les meues sospites sobre el Partit Cockroach Janta es van calmar quan vaig veure l'hostilitat dels principals mitjans cap a ells. Aquest, per a mi, va ser el primer i més tranquil·litzador signe. Em va emocionar que Abhijeet Dipke fos d'una comunitat dalit, i encara més emocionant que això no fos en el que ningú estava centrat. Tot va canviar per a mi quan el vaig sentir dir: “Si el meu nom hagués estat Khalid, o si fos musulmà, ja hauria estat a la presó.” Va tenir el coratge de explicar la vulgaritat de com funcionen realment les coses a l'Índia – el fet que al nostre país tot (incloent-hi, i especialment, la llei) no s'aplica per igual a tothom. Tot depèn completament de la teua religió, casta, classe, ètnia i gènere. Va ser una observació profunda, feta simplement. Perquè ell digui això públicament, quan fins i tot els polítics de l'oposició només diran “minority community” en lloc de “Muslim” per por d'una reacció hindú d'odi massiu, em va fer dirigir a Jantar Mantar de seguida. També sabia que quan Dipke va triar el nom de “Khalid” podria haver estat parlant d'Umar Khalid, l'erudit de la JNU que, juntament amb Sharjeel Imam i molts altres, porta gairebé sis anys a la presó sense judici. El crim d'Umar? Instar els manifestants a mantenir-se no violents durant les protestes del 2020 contra la Llei de modificació de la ciutadania, fins i tot mentre Delhi estava convulsa per una sèrie d'incendis, assassinats i cremades de mesquites instigats per matones vigilants hindús vigilats per una benigna i, ocasionalment còmplice, policia. Recurs rere recurs han estat rebutjats pels jutges que semblen haver perdut el coratge de fer, o fins i tot entendre, el que és correcte.
Mentre les paneroles marxaven i el seu nombre creixia, em vaig veure pensant: gràcies que no són majoritàriament musulmans, ni sikhs, ni cristians, ni adivasi (dels pobles originals). Haurien estat aplanats, assassinats, afusellats, empresonats. Gràcies al cel no són caixmiris o podrien haver estat encegats (tot i que alguns van rebre la seva part de lesions semblants a pellets). Gràcies que són majoritàriament hindús. Així de trist és aquest moment a l’Índia. Però les coses poden canviar en un minut. Estem en el que anomenen una "situació en desenvolupament". S'estan produint informes de milers de tropes paramilitars que arriben des d'altres estats. No sabem què ens portarà els propers dies.
On ens deixa tot això? A diferència del moviment Anna Hazare, que va tenir setmanes de cobertura frenètica i sense parar de 24×7 en centenars de canals de televisió histèrics de propietat corporativa, el Cockroach Janta Party només té a si mateix i a Internet. A diferència del moviment Anna que havia estat penetrat i assumit pel Rashtriya Swayamsevak Sangh, amb el BJP liderat per Modi concentrant-se a les portes, totalment preparat per capitalitzar electoralment el frenesí generat per la televisió, els "panderoles" no tenen partits d'oposició organitzats esperant al costat, disposats a portar les coses més enllà. La ràbia espontània que estem presenciant es dissiparà a menys que comence algun treball polític real. A menys que els adults i els partits de l'oposició deixen de jugar i de petites baralles i mostren certa solidaritat. El govern sap que això és poc probable. Es manté impasible perquè considera que tot el que ha de fer és esperar. Els estats tenen el poder d’esperar. La gent no.
En aquest moment, l'aixecament dels Cockroach és una de les diverses protestes que tenen lloc a tota l'Índia. Els adivasis de Madhya Pradesh protesten pel projecte d'enllaç del riu Ken-Betwa. Els vilatans d'Uttarakhand protesten per la tala massiva d'arbres. La gent protesta per la profanació ambiental de les illes del Gran Nicobar. Manipur està bullint. Els llocs de treball estan desapareixent. Els preus s'eleven. La fúria s'està construint. I el joc religiós del BJP-RSS s'està exposant pel que sempre ha estat. Un engany. Una febre de l'or impulsada per gàngsters. El saqueig del temple Ram a Ayodhya ens ha donat un mal guió de Bollywood que s'està desenvolupant davant els nostres ulls: homes déus elegants i polítics corruptes construint hotels, acumulant béns arrels, conduint en SUV, engreixats per la fe dels pobres i desprevinguts. Els tentacles de la corrupció i el robatori a la llum del dia serpentegen fins al cim.
Pot l'energia de la panerola treure'ns d'aquesta fossa? No és fàcil. Una mirada ràpida al resultat dels moviments socials a l'Índia no és encoratjador. És una història plena d'ambicions reduïdes i somnis trencats. Als anys seixanta i setanta diversos moviments –, inclosa la rebel·lió armada dels naxalites –, van exigir la redistribució de la riquesa i la terra per les llauradores. Van ser aixafats. Als anys vuitanta i noranta, els moviments socials, el més famós la Narmada Bachao Andolan i més tard els maoistes d'Andhra Pradesh, Chhattisgarh i Jharkhand van lluitar contra el desplaçament d'agricultors i pobles indígenes de les seues terres. En altres paraules, demanaven que no els afanaren el poc que els pobres encara tenien. També van ser aixafats. A la dècada de 2000, s'havien vist reduïts a agrair la Llei Nacional de Garantia de l'Ocupació Rural (NREGA). El dret a l'ocupació de tres mesos l'any amb salaris mínims – una quantitat mensual que no arriba al preu d'un bon àpat en un restaurant car. Això també ha estat arxivat per aquest règim, i substituït per racions d'aliments a nivell de supervivència – bosses de provisions amb la cara de Modi sobre ells – llançades des de cotxes en moviment amb menyspreu a la gent, com almoina als captaires a canvi de gratitud i vots. A mesura que l'economia s'enfonsa, fins i tot això està en perill.
Avui, el 2026, ens hem vist reduïts a lluitar pel nostre dret a vot i la nostra ciutadania. La Llei de modificació de la ciutadania (CAA) juntament amb el Registre Nacional de Ciutadania (NRC) és la versió dels extremistes hindús de les lleis de Nuremberg de l'Alemanya nazi de 1935 per les quals el Tercer Reich va concedir als ciutadans alemanys la ciutadania en funció de la prioritat nazional dels seus "papers d'identitat dels seus avantpassats". (Quants a l'Índia tenen aquests papers?) El moment anti-CAA-NRC es va esvair després que les protestes massives van provocar l'assassinat de manifestants i l'empresonament d'activistes. Però les protestes van fer que el govern frenés l'aplicació d'aquestes noves lleis. Però ara, la CAA-NRC, que molts creien correctament que estava dirigida principalment als musulmans, ha tornat, disfressada de SIR (Revisió Intensiva Especial) de les llistes electorals. Ens han informat casualment que fins i tot els nostres passaports no són una prova de ciutadania. Milions de persones estan sent eliminades de les llistes electorals. Tot el país està buscant desesperadament papers d'identitat. No sabem on estem. Som legítims? Il·legítims? Tenim drets? Qui de nosaltres pertany a aquells centres de detenció massius que s'estan construint per a "ciutadans dubtosos"? Passarem els nostres dies corrent de Tribunal a Tribunal? Els feixistes estimen crear el caos i la confusió.
El nostre pànic i angoixa ens poden portar a tenir massa esperança en l'aixecament de les panderoles. Alguns ja l'han comparat amb l'aixecament dels joves que va provocar un canvi de règim a Bangla Desh, Nepal i Sri Lanka. Però l'Índia és un país massa gran perquè això passe. Altres ho comparen amb el moviment liderat per Jayaprakash Narayan que va enderrocar Indira Gandhi el 1977. Aquestes comparacions no són útils. El Cockroach Janta Party no és cap d'aquestes coses. Té una identitat pròpia, és producte únic dels seus temps. Són joves vulnerables enfront d'un govern viciós i reivindicatiu que s'ha mostrat despietat amb els que s'hi oposen. Segurament s'està planificant la venjança i es visitarà aquells que siguen considerats principals instigadors.
Com té la confiança un règim que clarament s'està tornant molt impopular per no fer cap concessió a les persones que el van votar? Probablement perquè considera que ha donat èxit al negoci electoral. Ha capturat la maquinària. La Comissió Electoral té defectes en la seua mateixa composició i ja no es pot comptar per ser neutral. S'han gestionat els EVM, els cens electorals ara exclouen milions de persones reals i inclouen milions de noms fantasma, la burocràcia que supervisa les eleccions s'ha demostrat que és totalment còmplice, es pot dependre dels tribunals per retardar o fer els ulls grossos davant d'una mala praxi flagrant, la policia no té ni idea de quina és la neutralitat, la premsa fa una genuflexió cada vegada que algú al poder fa clic als dits. Les circumscripcions es tornaran a cartografiar per assegurar-se que sempre guanye el BJP. A què ha de tenir por el partit governant? Per què hauria d’escoltar algú? És el partit polític més ric de la terra, recolzat pels industrials més rics del món. Pot comprar qualsevol cosa. I qualsevol persona. O això creu.
Però, aquest joc pot durar per sempre? Es pot enganyar tota la gent tot el temps? Es pot arrossegar un país amb una població de mil cinc cents milions com un cadàver per sempre? No es pot. Les panderoles estan al carrer per tot arreu. Els agricultors han començat a marxar cap a Delhi una vegada més, aquesta vegada per protestar contra l'acord comercial indo-nord-americà, una mort segura que el govern de l'Índia ha acceptat servilment signar en nom seu. Les fronteres de la ciutat han estat segellades, però és poc probable que això les ature. Potser la resta de nosaltres podem aprendre dels nostres agricultors i les nostres panderoles sobre com convertir-nos en una mica perillosos. Els joves ens han fet un regal. Depèn de tots nosaltres, de cadascú de nosaltres fer que el que han fet siga important.
Un cop que un primer ministre ha fugit físicament, no pot passar molt abans que haja de fugir políticament.
Però aquest règim no marxarà fàcilment. No tolerarà ser assenyalat als carrers de la capital. És probable que vegem sang. Els temperaments joves s'estan esquinçant. Quant de temps passarà abans que algú d'aquesta multitud jove i despagada perda la calma i proporcione a la policia una excusa per obrir foc? Faran tot el possible per trencar-nos. Hem de fer tot el possible per aturar-los.
Comentaris